Els càtars i la desfeta de Muret

Els càtars o albigesos eren els integrants d’una heretgia partidària del retorn a les essències primitives del cristianisme. Aquest moviment es va expandir des del nord d’Itàlia i per la Provença fins a Occitània.

A començaments del segle XIII, el consentiment massa benèvol de les autoritats occitanes impulsà el papa Innocenci III a predicar una croada contra els càtars, a la qual s’adherí el rei de França. Els croats, comandats per Simó de Montfort, van conquerir violentament les ciutats de Besiers i Carcassona.

Els comtes occitans van buscar una solució pacífica, però els concilis eclesiàstics van establir unes condicions tan dures que es van decidir a reclamar ajut al comte rei Pere el Catòlic, de qui eren vassalls. Pere, que estava casat amb Maria de Montpeller, va optar per intervenir-hi militarment i va assetjar Simó de Montfort al castell de Muret, prop de Tolosa, l’octubre de 1213. El rei Pere va morir en la batalla i la derrota va significar la fi de la influència del llinatge de Barcelona a les terres d’Occitània. En endavant, els comtes reis catalanoaragonesos dirigirien la seva expansió cap a la Mediterrània.

A Occitània, durant tot el segle XIII i l’inici del segle XIV, els càtars van patir una dura persecució, duta a terme per la inquisició i dirigida pels monjos dominicans. Els darrers nuclis de càtars es van refugiar a les altes valls del Pirineu i molts es van escapar cap a Catalunya. Lleida, Puigcerdà, Prades o Morella es van convertir en centres de càtars occitans. A Morella hi va viure un dels darrers càtars coneguts, Guilhem Belibasta.